En homenatge al Dr. Àlex Seglers (1970-2010), publiquem l’entrevista que va concedir a la Revista Mà, número 22.
Àlex Seglers va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi i l’ensenyament del Dret Eclesiàstic de l’Estat, i va deixar un llegat molt valuós per continuar treballant el tema religiós des de diferents vessants amb l’objectiu d’assolir una millor cohesió social pel nostre país.
Entre els seus llibres destaquen “Autogovern i fet religiós. Una gestió del pluralisme religiós a Catalunya”, “Musulmans a Catalunya. El repte de la integració i la llibertat religiosa” o “La laicidad y sus matices”, entre d’altres. Va escriure nombrosos articles en revistes científiques espanyoles i estrangeres, i va fer diverses estades de recerca a países com Canadà, França i Itàlia.
A l’any 2009 va participar com ponent en la jornada “Acollida a l’empresa i la promoció de la cultura de la diversitat”, organitzada per AMIC-UGT de Catalunya.
El seu treball és el testimoniatge del lideratge acadèmic i intel·lectual d’una vida dedicada a la comprensió del fenomen migratori així com als canvis culturals i religiosos produïts al nostre país.
Entrevista realitzada per Sara Blázquez/Jordi Gené Sabadell
Àlex Seglers, Doctor en Dret i Professor Agregat de Dret Eclesiàstic de l’Estat
Quins són els principals conflictes que hi ha entre el món laboral i el món interreligiós?
Jo crec que de conflictes n’hi ha de dos tipus. Els primers, quan els immigrants demanen uns drets de llibertat religiosa, com per exemple festivitats o menús concrets, dins les empreses, i no hi ha una infraestructura empresarial que pugui acomodar aquestes peticions que en altres països, que tenen més tradició de pluralisme religiós, si que les tenen previstes. La segons esfera de conflictes són qüestions que afecten a les esglésies tradicionals, com per exemple si determinats professors o professores de religió, seleccionats pel bisbat, poden ser acomiadats per no seguir els preceptes o la moral catòlica. Perquè les normes de l’església catòlica són les que són i tots els treballadors que treballen per aquesta empresa han de complir uns requisits. Aquí poden col·lidir dos drets: el dret a l’autonomia de l’església catòlica (o qualsevol altra) versus el dret del treballador a la seva vida privada, a la seva orientació sexual. Potser l’esfera de conflicte més habitual és la primera: com s’acomoden les demandes religioses i culturals dels nouvinguts dins el món del treball. No és incompatible una cosa amb l’altra, però també hi ha uns certs límits.
El calendari laboral està molt influenciat per les festivitats cristianes. Com es podria fer un calendari laboral totalment laic?
El calendari ja és laic, perquè és l’estat qui convalida les propostes que fa l’església, com la setmana santa, o determinats dies. En el moment que és l’autoritat civil o estatal, no l’eclesiàstica, qui fa el reial decret cada any de les festivitats, se suposa, formalment, que és un calendari laic. Que algunes festivitats tenen un origen religiós? És cert, però a efectes jurídics, com diu el Tribunal Constitucional en una sentència de 1985, aquest origen religiós s’ha secularitzat, per tant, la festa ja no té una finalitat religiosa, sinó que té una finalitat de descans pel treballador. Jo defenso que si, democràticament, hi hagués una majoria d’aquí uns anys que volgués canviar les festivitats per fer-les més paganes o laiques, tampoc no passaria res. Hauríem de veure si els cristians, a títol personal, podrien anar a missa del gall sense cap problema amb el seu empresari, llavors situaríem el cristianisme a la mateixa situació de minoria religiosa que tenen ara els jueus, protestants o musulmans, encara que gràcies als acords de l’any 1992, i sobretot a la normativa europea, ja tenen garantit el dret a commemorar les seves festivitats. Hi ha la possibilitat de pactar amb l’empresari altres dies festius, o recuperar hores, o no rebre la remuneració a canvi de poder fer aquestes festivitats.
Fins a quin punt la societat i els empresaris han assumit que la realitat ha canviat?
Es tracta que l’empresari respecti la llibertat religiosa dels seus treballadors. La llibertat de religió és un dret fonamental, però també té límits. És a dir, si es posa en perill l’exercici de la llibertat de religió al funcionament de l’empresa, aleshores es posa en perill també els altres treballadors. S’han de mirar d’acomodar raonablement les demandes que es fan a l’empresari. En el cas de la festa del xai no és tant una qüestió empresarial, sinó de tenir uns espais dignes per celebrar el culte musulmà i cooperar amb les autoritats locals, en aquest cas amb els responsables dels escorxadors, i de vetllar per una sanitat i un comerç, en aquest cas de la carn halal. Hi ha un buit legal important, només hi ha una certificadora halal. No és només una qüestió que afecti els empresaris, és que afecta a la pròpia comunitat musulmana. Suposo que vindrà una aplicació més contundent de la llei de l’any 1992, que marca l’estatut jurídic de l’Islam, o una reforma de l’estatut, perquè la demanda de mesquites, de classes de religió, de parcel·les als cementiris, etc, no està regulat. Està contemplat en una llei, però no hi ha protocols d’actuació, llavors cada municipi té la seva pròpia guerra, quan s’hauria de donar suport als municipis des de dalt, i deixar ben clar a tota la societat quins són els drets i els deures de la comunitat musulmana. Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós, i el que falla a Espanya és l’enteniment del que ha de ser el fet religiós. Es tracta d’integrar una realitat religiosa, que no té res a veure amb la nostra història. Jo crec que no es pot anar amb dogmes clericals o amb dogmes laïcistes.
Com s’han de regular els convenis col·lectius per tal de garantir el dret de llibertat religiosa?
El laïcisme està per sota dels drets fonamentals en l’escala jeràrquica de la Constitució espanyola. Per tant els musulmans, els catòlics i els ateus tenen dret a la seva llibertat de consciència, a la seva llibertat de pensament, a la seva llibertat ideològica i religiosa, i el que no s’hi val és que en nom del laïcisme no es deixi que les persones manifestin la seva fe o la seva ideologia. En democràcia, el pluralisme de valors existeix, i el que no podem fer en nom de l’estat laic és potenciar a uns en detriment d’uns altres. No podem ser ideòcrates. Els sindicats han de defensar les llibertats públiques, els drets fonamentals, encara que no els agradi la religió, han de defensar la llibertat religiosa de tot ciutadà. No es pot apostar per un laïcisme que retalla la llibertat religiosa del ciutadà.
En determinats llocs els nouvinguts tendeixen a agrupar-se per col·lectius. Quins són els efectes d’aquest procés de creació de gueto?
Jo confio en la política urbanística, en no concentrar moltes persones en un mateix barri, fer una diversificació urbanística també de cara a la integració dels escolars, però com que tenim un mercat urbanístic absolutament liberalitzat, això és difícil d’aconseguir, molt difícil. Confio molt en les segones, terceres generacions, que si ja s’han escolaritzat, ja han viscut amb la gent del país, i la interrelació és més fàcil. Jo no tinc una resposta màgica i penso que en cinc o deu anys veurem si efectivament hi ha hagut integració o no. Hi ha dos elements d’integració: l’escola i el treball. Hem d’entendre què vol dir un gueto, perquè les xarxes d’immigració reprodueixen els seus esquemes dels seus països d’origen, estan més còmodes així. No sé si és dolent o és bo, però sí que convindria que la societat, urbanísticament, no concentrés un índex d’una població determinada en un lloc, per la interacció, per l’interculturalitat, que estigués la cosa més repartida.
Com es poden casar els “interessos” de les diferents comunitats religioses?
Les comunitats religioses jo crec que no presenten problemes d’integració, en general. Les entitats religioses tenen la possibilitat de fer diàleg interreligiós entre elles, els ajuntaments em consta que estan fent polítiques d’integració en el sentit de crear un consell d’entitats religioses dins el propi municipi, llavors aquí poden expressar les seves necessitats o demandes, i canalitzar-les a través de l’administració, aquesta és una via legítima. Però el que no podem fer és immiscuir-nos dins la vida de les pròpies comunitats, no és missió dels poders públics, perquè la neutralitat que exigeix la laïcitat ho impedeix.
Quina ha de ser la posició d’un ajuntament en l’àmbit religiós?
Jo diria que tenir en compte els acords de cooperació de l’estat amb les minories, que són d’aplicació municipal en el 70% de matèries. Cal veure com s’aplicarà la llei de centres de culte, jo insisteixo que potser complicarà més les coses, però s’han de dignificar els llocs de culte, perquè sovint estan en baixos, en garatges que no reuneixen les condicions. Legalment hi ha solució, la llei d’urbanisme ja preveia espais per a usos religiosos, la qüestió és si hi ha voluntat política per fer-ho i si hi ha rebuig veïnal, i gestionar aquest rebuig veïnal. Jo crec que té més pes l’exercici de la religió com a dret fonamental de tota comunitat religiosa, que les queixes d’uns veïns. El que s’ha de fer és molta pedagogia i l’escola té un paper important d’acceptar la diversitat cultural que tenim a Catalunya.
I com s’ha d’incloure el fet religiós a l’educació?
Jo estic a favor d’una classe de religió que no sigui catequesi, que no sigui adoctrinadora, però que expliqui bé les tradicions religioses que tenim, i el professorat ha d’estar ben format, seleccionat o bé per les autoritats religioses corresponents, o bé pel propi estat.
Com veuen els musulmans la nostra estructura social?
Aquí hi ha una qüestió que no és tan religiosa, sinó nacional. La comunitat marroquina té una integració de fa molts anys, ja estan en una segona o tercera generació, i un volum de persones molt gran en un país que està a una hora i mitja d’avió. No és la mateixa situació dels musulmans de l’Àfrica subsahariana, perquè també la seva interpretació de l’islam és diferent. El Marroc està desenvolupant unes estructures positives, que afavoreixen la integració del col·lectiu marroquí perquè tenen, per exemple, el Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger (CCME).
S’acosten les eleccions i hi ha certs col·lectius que podran votar, però d’altres no…
Els partits polítics no són innocents, perquè fan càlculs i saben amb quines nacions poden fer convenis i també saben cap a on pot anar el vot. És una qüestió d’interès polític, no ens podem equivocar. Jo penso que l’efectiva integració de les persones nouvingudes passa per un cert arrelament social, laboral, deures, com té la societat d’aquí, i quan això s’ha consolidat, lògicament, el dret de vot l’han de tenir. Penso que s’integraran més podent exercir el dret a vot, perquè la integració té moltes facetes: té una faceta cultural-religiosa, una laboral, una socioeconòmica, que puguin gaudir d’un habitatge digne, d’una seguretat social, d’hospitals, de pensions, però també té una dimensió política.
41.377990
2.176144
Filed under: Uncategorized | Leave a comment »
Fa uns mesos el Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, va presentar els principals resultats i recomanacions del projecte TEAM (Trade Unions, Economic change and Active inclusion of migrant workers).
Acollida a l'empresa i la promoció de la cultura de la diversitat 